L'etnografia és una branca de l'antropologia que estudia els costums i tradicions de la vida dels grups humans. Els resultats dels estudis etnogràfics són sovint utilitzats pels arqueòlegs a l'hora d'analitzar i interpretar el registre, com a exemple per a establir hipotètics paral·lelismes amb els grups humans que deixaren les restes excavades.
Les comparacions etnogràfiques són especialment útils per a l'estudi de períodes dels quals no en tenim documentació escrita, com és el cas de la prehistòria i la protohistòria; per a la interpretació dels materials excavats es busquen paral·lelismes amb cultures
Però també són un recurs important per a l'arqueologia medieval i, en aquest cas, la comparació no l'hem de buscar tan lluny: aquí entren en joc els reculls folklòrics i costumistes que van fer estudiosos dels segles XIX i XX aquí a Catalunya, i que retraten, sobretot, un món rural que, a principis de segle, no distava massa, en molts aspectes, del medieval. Així, es poden establir semblances a nivell tecnològic (les tècniques agrícoles tradicionals no patiren massa canvis abans de la mecanització, i tampoc la construcció, els oficis artesanals, etc.), sobretot, però també, per exemple, pel que fa a creences.
En aquest cas, el pes de l'etnografia com a font en la nostra recerca és més aviat limitat, ja que les característiques del treball fan que estigui enfocat a altres tipus de fonts. No obstant, les relacions no deixen de ser-hi, i des d'un punt de vista, ara, més aviat anecdòtic, podem comentar un parell de detalls que exemplifiquen la relació de la qual s'ha parlat en aquesta secció. Les fonts documentals ens demostren la gran importància que, als segles XIV i XV, es donava als vestits i els teixits en general: aquests apareixen als inventaris ben registrats (fins i tot els pedaços més petits) i en diversos testaments són llegats als hereus entre els objectes de més valor. Aquest fet, però, no és exclusiu de l'edat mitjana, ja que fins als nostres dies s'ha seguit passant als hereus (sobretot en el cas de les dones) la roba, especialment la roba de la llar (llençols, vànoves, etc.).
El folklore
També el folklore ens pot resultar una font d'informació útil, sempre i quan tinguem en compte les limitacions que presenta, ja és difícilment datable i resulta complicat, sovint, demostrar la seva tradició: la transmisió popular i de naturalesa oral d'aquest ha fet que ens arribi de formes diverses i resulta complicat discernir les variants de la font principal. No obstant, a nivell general i, potser no com a font completament fiable però sí com a punt de referència, és interessant tenir-lo en compte.
Dins el folklore, podem trobar englobades diverses tradicions: rondalles, cançons, romanços, refranys... tots ells, d'una manera o d'una altra, ens aporten detalls sobre la vida i els costums passats.
Agafant com a exemple el món del tèxtil, sobre el qual ja estàvem parlant anteriorment, podem centrar-nos en el filar, una pràctica que trobem ja als documents medievals com a feina reservada a les dones i que apareix repetidament també en la nostra tradició popular, ja que es va mantenir al llarg dels temps. Així, una cançó tradicional catalana ens parla de la filla d'un "pobre pagès", que "tenia quinze anys i encara no fila". Entre el Romancer català trobem un romanç titulat "La vella gandula" que fa referència a una vella que no fila cap dels dies de la setmana. De la mateixa manera, nombroses dites populars giren al voltant d'aquesta tasca, i en demostren la vinculació amb el gènere femení, així com el pes que tenia aquesta pràctica dins les feines de la llar ("Quan el raïm comença a madurar, comencen les velles a filar", "Qui sap cuinar, filar i pastar ja pot anar pel món enllà", "Quan Pepa fila, Pere cabdella"). A partir d'aquests, a més, podem extreure altra informació, com la manera com es filava i els estris que s'empraven ("Ensaliva, que filaràs prim", "Que bé li escau la filosa, a la dona poderosa!"
Bibliografia
- AMADES, Joan, Costumari català: El curs de l'any. Barcelona: Salvat [etc.], 1982-1983.
- MILÀ i FONTANALS, Manuel, Romancer català. Barcelona: Edicions 62, 1980.